La bellesa (il·lustrada) de la mort

Crònica publicada a El Núvol, el digital de cultura

“Buen amor y buena muerte, no hay major suerte” diu un refrany mexicà. Per a la cultura mexicana la mort és una altra etapa de la vida, un esdeveniment que es tracta amb naturalitat. Per a ells la mort és tant natural que es mereix una festa, una celebració alegre per a recordar els éssers més estimats. Malauradament a la nostra societat la mort és un tabú i un fet del qual no parlem.

Trencar amb aquesta realitat és precisament l’objectiu de l’exposició itinerant “La mort, digna i il·lustrada” que actualment es pot visitar a la Casa Cultura de Girona, on hi serà fins el 26 de maig. El projecte inclou les obres de 30 il·lustradors que han col·laborat amb les seves creacions per a donar la seva visió de què és la mort. Artistes com Marta Bellvehí, Wäwä Illustration o Marc Vicens han reflexionat sobre què és la mort digne i l’han interpretat en el paper.

[…]

Crònica completa sobre l’exposició a:

https://www.nuvol.com/sa-illustrissima/la-bellesa-il-lustrada-de-la-mort-55973

DSC00573

#AmbUnaFrase 1: el feminisme de The Handmaid’s Tale

AUF1

*La frase significa “no deixis que aquests cabrons et destrueixin”

Per què cal veure-la

Perquè The Handmaid’s Tale mostra el procés d’apoderament de la dona, tot i trobar-se en un món on se li han suprimit tots els drets. Malgrat tot el que li està passant, la protagonista lluita perquè no destrueixin i pugui canviar la situació en la qual està. També val molt la pena veure-la per la importància que tenen els silencis i els símbols: en nombroses ocasions els diàlegs queden en un segon pla, deixant que l’espectador conegui la història a través del que observa.

Continua la lectura de “#AmbUnaFrase 1: el feminisme de The Handmaid’s Tale”

1-O: Ni oblit ni perdó

“El que ens estan fent avui ens donarà la Independència, no ho oblidis” em van dir després que s’acabessin les càrregues dels antidisturbis al Col·legi Verd de Girona. Jo acabava de veure com destrossaven a gent que estimo a la ciutat que estimo i mentre intentava fer el que considerava (i encara considero) la cosa més antiviolenta del món: votar.

La primera notícia sobre càrregues policials va arribar a quarts de 9 del matí de Sant Julià de Ramis. Després alguns mitjans van començar a difondre’n de Barcelona i nosaltres ens ho vam estar mirant incrèduls mentre aplaudíem que s’havia pogut constituir la mesa. Al cap d’uns minuts, i amb la meva escola oberta, vaig decidir anar a votar i deixar per uns moments el local on havia passat la nit. Però vaig anar a parar al Verd i tot allò que acabava de veure des d’un mòbil i llunyà es va convertir en real.

La Policia Nacional estava intentant entrar per requisar les urnes i centenars de persones intentaven frenar-los pacíficament: tenien les mans alçades i obertes que signifiquen bona fe i no agressió. Però de les reivindicacions de “No violència” o “Votarem” vam passar als crits de terror quan la Policia va decidir treure les porres i començar a picar qualsevol persona que es trobés allà. Qui diu picar, diu tirar a terra i intentar trencar un braç a base de força de mans. Davant d’aquesta brutalitat (i els trets que llançaven a l’aire), l’única reacció dels que érem allà va ser cridar “No tenim por” amb les mans encara més alçades. Ells, però, van continuar picant a la gent i provocant més ferits. No tenien cap mena de compassió per ningú i picaven pel plaer de fer-ho a qualsevol persona que es posés davant seu, fins i tot un home inconscient que van haver de treure entre quatre (i on en vídeos s’observa que van continuar picant després de caure a terra).

Jo no em podria creure el que estava passant i em vaig posar a plorar d’impotència i de ràbia. Perquè no es podia entendre que estiguessin picant a la gent (joves, infants o gent gran) pel sol fet de voler votar. Només per un tros de paper. Com es podia entendre que en un país que es feia dir democràtic estiguessin apallissant a la gent per votar?

El pitjor de tot, com si no fos greu tot ja, és que quan els miraves a la cara no hi tenien cap signe de pena o compassió. Ells reien i ho gaudien fent-nos patir. I ni es van immutar quan de l’escola van començar a sortir-ne famílies amb nens molt petits que ploraven desconsoladament per por (mentre a tots els que ho veiem se’ns trencava el cor). Malgrat tot això, ningú dels que érem allà vam sucumbir a la violència ni a l’agressivitat. Perquè només hi havíem anat a votar i només això ja ens fa millors a la seva violència i provocació. Simplement per això ja ens mereixem un país millor: un país que ens respecti i on anar a votar no sigui un càstig.

Els antidisturbis van decidir retirar-se al cap d’una hora en ser incapaços de poder trobar les urnes que hi havia amagades dins de l’escola. Durant aquesta retirada ells no van deixar de somriure i nosaltres tampoc: estàvem orgullosos de poder cantar més fort que mai (i amb les mans obertes i enlaire) “Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”.

No ens mereixen.

fotospropies20171001173706-31_g

I en la música, on són les dones?

Co-autora: Marina Vinardell
Reportatge elaborat a Cetrencada UPF i publicat a Vilaweb

L’any 2000, les nord-americanes Cecilia Rouse i Claudia Goldin van demostrar que a les proves per a una orquestra el gènere de la persona aspirant influïa en la seva elecció. No era una situació voluntària, els mateixos directors d’orquestra no n’eren conscients. Però quan les proves es realitzaven amb un panell entre el director i l’intèrpret, de manera que el primer no era conscient del gènere de qui tocava, l’elecció de dones s’incrementava un 50%. Encara que faci 17 anys d’ençà d’aquest estudi, en el món de la música la presència de les dones continua essent clarament inferior a la dels homes.

“La música és un reflex del què passa a la societat” afirma Cristina Sanchez, sociòloga especialitzada en gènere. La música, com la política o la sanitat conté els mateixos rols i estereotips que es poden trobar a la societat. És per això que costa veure dones que liderin grups de música on també hi hagi nois. “El seu rol habitual és el de les fans, mentre que els homes són els protagonistes, els herois”, explica el sociòleg Jordi Busquet.

Continua la lectura de “I en la música, on són les dones?”

Generació Z: publico a Internet, llavors existeixo

Co-autora: Marina Vinardell
Reportatge elaborat per Cetrencada UPF i publicat a Vilaweb

Els joves d’avui en dia són nadius digitals: han nascut en un món informatitzat i han crescut amb contacte permanent amb les xarxes socials. Aquest grup s’anomena Generació Z i són els nascuts entre els anys 1995 i 2010. Aquesta capacitat innata per utilitzar les TIC (les tecnologies de la informació i la comunicació) se sol relacionar directament amb un abús. No obstant això, diversos estudis han demostrat que el seu ús de les noves tecnologies és més conscient del que sembla, i segueix els mateixos patrons que en generacions anteriors. De la mateixa manera que els joves, els adults han trobat en les TIC una plataforma per a relacionar-se i entretenir-se. Tot i així, la societat continua afirmant que els joves d’avui en dia són addictes a les pantalles. Però en què es basen aquests detractors?

[…]

El reportatge complet sobre com han afectat les xarxes socials als joves a:

https://www.vilaweb.cat/noticies/generacio-z-publico-a-internet-llavors-existeixo/

003bo-25103539

Com serà el futur dels mitjans de comunicació de masses?

1284868354_850215_0000000000_sumario_normalJeff Jarvis és un dels periodistes més coneguts i respectats dels Estats Units (i del món). A part d’escriure una columna setmanal a The Guardian, de fundar la revista Entertainment Weekly o fer classes de periodisme a la CUNY (de la Universitat de Nova York), és conegut per les seves teories sobre el món de la comunicació. Jarvis segueix l’evolució dels mitjans i comparteix les seves conclusions i reflexions a Buzzmachine, un dels blogs més seguits de la xarxa. És per això que fa uns anys, en el fòrum econòmic de Davos, va ser nombrat un dels 100 líders mundials de la comunicació.

A més, també ha escrit el bestseller “Y Google, ¿Cómo lo haría?“. En aquest llibre de 2009 es planteja com les empreses poden tenir èxit basant-se en el model de negoci de Google.

En el llibre “El fin de los medios de comunicación de masas“, Jarvis es planteja com seran les notícies del futur i, conseqüentment, com han d’evolucionar els mitjans de comunicació per adaptar-se al món digital.

El vídeo de continuació, és una síntesis d’aquest llibre i algunes reflexions que m’ha plantejat la seva lectura:

L’equilibri de Blaumut

Crònica publicada a La Tornada, revista musical digital

“Són els fills predilectes d’Strenes: de les 5 edicions que s’han fet del festival, Blaumut ha actuat a 4” anunciava una veu tot just abans de començar el concert. Els llums de sala es van apagar, l’Auditori va callar i milers d’ulls van posar-se a mirar el fosc escenari. Amb els primers acords, aquest s’il·luminava i també ho feia el gran triangle de neó que el presidia. Un triangle que també és el símbol del disc que presentaven al concert: Equilibri (Música Global, 2017).

[…]

La crònica completa del concert de Blaumut a l’Auditori de Girona a:

http://www.latornada.cat/ca/en-directe-70/blaumut

f1bc0-Blaumut-Auditori-de-Girona-Marc-Costa

L’eclosió de l’escapisme

Co-autors: Albert Martínez i Marina Vinardell
Càpsula radiofònica feta per a Beteve91fm

Els Room Escapes són un entreteniment que està de moda. De fet, ofereixen un model d’oci diferent i novedós i és una oportunitat única per a sentir-se un Sherlock Holmes del s. XXI.

Es pot escoltar el reportatge complet a:

https://cetrencada.upf.edu/leclosio-de-lescapisme/

Etern Desenllaç: sèries polítiques

Co-autors: Albert Martínez i Marina Vinardell
Programa d'UPF Ràdio

Etern Desenllaç és un programa d’UPF Ràdio que gira al voltant del món de les sèries. El número 16 d’aquest programa es dedica a les sèries polítiques. També compta amb una entrevista amb Pep Prieto, crític de sèries i de televisió.

https://cetrencada.upf.edu/etern-desenllac-19/