“El que ens estan fent avui ens donarà la Independència, no ho oblidis” em van dir després que s’acabessin les càrregues dels antidisturbis al Col·legi Verd de Girona. Jo acabava de veure com destrossaven a gent que estimo a la ciutat que estimo i mentre intentava fer el que considerava (i encara considero) la cosa més antiviolenta del món: votar.
La primera notícia sobre càrregues policials va arribar a quarts de 9 del matí de Sant Julià de Ramis. Després alguns mitjans van començar a difondre’n de Barcelona i nosaltres ens ho vam estar mirant incrèduls mentre aplaudíem que s’havia pogut constituir la mesa. Al cap d’uns minuts, i amb la meva escola oberta, vaig decidir anar a votar i deixar per uns moments el local on havia passat la nit. Però vaig anar a parar al Verd i tot allò que acabava de veure des d’un mòbil i llunyà es va convertir en real.
La Policia Nacional estava intentant entrar per requisar les urnes i centenars de persones intentaven frenar-los pacíficament: tenien les mans alçades i obertes que signifiquen bona fe i no agressió. Però de les reivindicacions de “No violència” o “Votarem” vam passar als crits de terror quan la Policia va decidir treure les porres i començar a picar qualsevol persona que es trobés allà. Qui diu picar, diu tirar a terra i intentar trencar un braç a base de força de mans. Davant d’aquesta brutalitat (i els trets que llançaven a l’aire), l’única reacció dels que érem allà va ser cridar “No tenim por” amb les mans encara més alçades. Ells, però, van continuar picant a la gent i provocant més ferits. No tenien cap mena de compassió per ningú i picaven pel plaer de fer-ho a qualsevol persona que es posés davant seu, fins i tot un home inconscient que van haver de treure entre quatre (i on en vídeos s’observa que van continuar picant després de caure a terra).
Jo no em podria creure el que estava passant i em vaig posar a plorar d’impotència i de ràbia. Perquè no es podia entendre que estiguessin picant a la gent (joves, infants o gent gran) pel sol fet de voler votar. Només per un tros de paper. Com es podia entendre que en un país que es feia dir democràtic estiguessin apallissant a la gent per votar?
El pitjor de tot, com si no fos greu tot ja, és que quan els miraves a la cara no hi tenien cap signe de pena o compassió. Ells reien i ho gaudien fent-nos patir. I ni es van immutar quan de l’escola van començar a sortir-ne famílies amb nens molt petits que ploraven desconsoladament per por (mentre a tots els que ho veiem se’ns trencava el cor). Malgrat tot això, ningú dels que érem allà vam sucumbir a la violència ni a l’agressivitat. Perquè només hi havíem anat a votar i només això ja ens fa millors a la seva violència i provocació. Simplement per això ja ens mereixem un país millor: un país que ens respecti i on anar a votar no sigui un càstig.
Els antidisturbis van decidir retirar-se al cap d’una hora en ser incapaços de poder trobar les urnes que hi havia amagades dins de l’escola. Durant aquesta retirada ells no van deixar de somriure i nosaltres tampoc: estàvem orgullosos de poder cantar més fort que mai (i amb les mans obertes i enlaire) “Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”.
No ens mereixen.
Jeff Jarvis
La importància de les paraules 